Maig - Els drets humans

Ja des de la fi de la Segona Guerra Mundial, i sobretot en les últimes dècades s’ha parlat molt dels drets humans.

Sí, aquells drets mínims i fonamentals que han de garantir un mínim nivell de vida a totes les persones que viuen en aquest món, independentment de com siguin.
L’Estat, les ONG, les escoles, els hospitals, l’Església i demés entitats vetllen perquè tothom pugui tenir assegurada una vida econòmica, social, política i culturalment sostenible.

Però... tots sabem que una cosa és la teoria, i l’altra, molt més complicada, és la pràctica. Aquí, en el món occidental, ens omplim la boca parlant de la democràcia i la igualtat, de la llibertat i de la felicitat. Però alhora, sense moure’ns gairebé de lloc, sentim veus que expressen l’odi que senten envers aquells que tenen un color de pell diferent, que parlen una llengua desconeguda o van vestits d’una manera “estranya”. Cada dia estem farts de veure com milers de dones sofreixen sota les mans del masclisme, ja sigui física o verbalment, o simplement pel sot fet de ser dones. Els conflictes religiosos s’acaben barrejant i confonent en polítics, i sobretot, sempre hi ha diners pel mig.
Les sabates que duem, possiblement les ha fabricat una persona que no ha rebut el salari que es mereixia i que ha treballat el doble d’hores que estan estipulades per llei. Nens i nenes del carrer en molts països es veuen obligats a prostituir-se i a sostenir armes que fan el doble d’ells, en comptes d’anar a l’escola. Milions de persones del tercer món, a qui nosaltres anomenem “els pobres” moren de sida i moltes altres malalties per culpa d’un sistema sanitari pèssim. I no cal anar tan lluny, pels nostres carrers sempre hi ha algú que para la mà esperant una almoina.

Hi ha qui encara es pregunta perquè ha de venir gent de fora al nostre país, hi ha qui es pregunta cada dia per què “ens prenen la feina”. Que per què venen aquí? Doncs la raó, simplement és que des de fa temps l’ésser humà ha decidit que hi ha d’haver rics i pobres. Els nostres avantpassats han lluitat aferrissadament pel poder, i clar, no fos cas que ara haguéssim de ser tots iguals, amb el que ha costat.

I mentre hi hagi tanta gent que pensi així, els esforços per combatre la vulneració dels drets humans mai seran suficients.

Article 1 - Ni amb la mateixa llibertat ni amb igualtat de drets.

Article 2 - Tothom té tots els drets i llibertats sense cap distinció.

http://www.andes.info.ec/es/noticias/pena-muerte-eeuu-afecta-mas-negros-extranjeros-pobres-dice-amnistia-internacional.html

Article 3 - Tota persona té dret a la vida i a la llibertat.

Article 4 - Ningú serà sotmes a servitud o esclavitud. 

Article 5 - Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

Article 6 - Tothom té dret al seu reconeixement jurídic vagi on vagi.

Article 7 - Tots són iguals davant la llei i tene dret a igual protecció.

Article 8 - Tota persona té dret a un recurs efectiu als tribunals nacionals competents que l'empari contra actes que violin els seus drets fonamentals reconeguts per la constitució o per la llei.

Article 9 -  Ningú no podrà ser arbitràriament detingut, pres ni desterrat.

Article 10 - Tota persona té dret, en condicions de plena igualtat, a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent i imparcial, per a la determinacio dels seus drets i obligacions o per a l'examen de qualsevol acusació contra ella en matèria penal

Article 11 - Tots els acusats d'un delicte tenen el dret que hom presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat.

Article 12 - Ningú no serà objecte d'intromissions arbitràries
en la seva vida privada.

Article 13 - Tota persona té dret a circular lliurement

i a triar la seva residència dins les

fronteres de cada Estat.

Article 14 - En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil i a beneficiar-se'n en d'altres països.En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil i a beneficiar-se'n en d'altres països.

http://www.lavanguardia.com/internacional/20130610/54375859137/snowden-extradicion-hong-kong.html

Article 15 - Tota persona té dret a una nacionalitat.

Abril - La cultura

Tradició i Cultura

Quin és el límit, la diferència entre tradició i cultura? Totes les tradicions formen part de la cultura? Haurien d'estar-hi totes incloses? Aquestes són unes preguntes que us formulem després d'haver estat una setmana publicant i treballant aquest tema. Hi ha algunes tradicions (i no cal anar gaire lluny per trobar-ne uns quants exemples) que simplement són cruels, despiadades, sense sentit, antiquades i ofensives.

 La matança del porc per exemple és una tradició que en la seva època tenia sentit (i en el context de l'època en la que es va començar a fer es pot entendre aquesta violència gratuïta). Un altre exemple és la ablació del clítoris practicada a la majoria de països del nord-est i del centre d'Àfrica (consisteix en extripar el clítoris amb medis quirúrgics, normalment acompanyada de la mutilació de part dels genitals externs femenins a fi d'evitar sentir plaer sexual, que les dones puguin arribar verges al matrimoni i en mantinguin la castedat després. Les dones no sotmeses a aquesta mutilació són considerades impures i poden arribar a ser rebutjades en les cultures on s'hi practica). I com aquestes anomenades anteriorment n'hi ha moltes d'altres de tradicions salvatges, i no hauria de ser així, no té cap mena de sentit progressar com a societat en alguns aspectes però en canvi quedar-se estancats en altres aspectes. 

Salutacions i fins aviat

 Feliç Sant Jordi

Sovint es parla de l’amor com allò que dóna sentit a les nostres vides. Cançons, pel·lícules, llibres... Fins i tot hi ha dies dedicats a l’amor.

Nosaltres a Catalunya com a tradició sempre hem celebrat St. Jordi, el patró dels enamorats. I això és aquest dimecres, 23 d’abril.

Les roses, els llibres i les senyeres ocupen els carrers i places al nostre país. Parelles agafades de la mà, dones sostenint roses i homes amb llibres, destil·lant felicitat, i nens indecisos a l’hora d’escollir el seu proper conte.
Tots coneixem el llibre del drac i la princesa, i el cavaller St. Jordi.
Tots hem tastat alguna vegada alguna cosa semblant a l’amor. Tothom somia en l’amor!
En general, en la nostra cultura ningú es planteja avui dia viure amb algú per qui no senti res.
Però no fa tants anys, els matrimonis concertats eren la manera corrent de celebrar els enllaços. Els contraents no tenien la llibertat d’escollir amb qui es volien casar. No s’esperava començar el matrimoni per amor, sinó que s’esperava que la responsabilitat i la devoció creixessin dins la unió a mesura que el matrimoni progressava amb el temps.
Aquí tenim pràcticament absolts els matrimonis concertats, és més, els matrimonis blancs es consideren frau de llei.
Però... En països com l'Índia, Xina, Japó, algunes parts d'Àfrica i el món àrab els matrimonis arreglats són molt comuns. Aquestes unions preserven l'ordre i creen estabilitat entre les famílies. A més, són molts els països on es veu una gran diferència d’edat entre els contraents, això denota l’interès econòmic i social que hi ha al darrere.
Així doncs, avui en dia en la cultura occidental no valorem el fet de poder escollir amb qui compartir les nostres vides, i sembla que no, però aquest és un dels ingredients per ser feliç.

Les mutilacions...

 

McCultura

També conegudes com "dones de coll llarg" pertanyen a una minoria ètnica de Birmània que segueixen una vella tradició que consisteix en anar envoltant-se el coll amb diferents anells de llautó a partir dels cinc anys per tal d'embellir-se.

Segons alguns estudis científics, aquest adorn acaba esdevenint imprescindible per a la supervivència d'aquestes dones, però cal dir que és una decisió que prenen les dones i se senten contentes seguint aquesta pràctica.

Aquesta ètnia, però, permet que els homes puguin castigar les dones si han comès adulteri obligant-les a treure's els anells com a càstig, fet que sol provocar-los un desnucament o asfíxia. Les padaung també serveixen com a atracció turística a Birmània. Què n'opineu?

Espanya, el país del Gin Tonic...

La ceguera del radicalisme

Març - El Gènere

Durant tot aquest mes de Març tractarem el tema del gènere, esperem poder-vos fer reflexionar, veure altres perspectives i que la cosa sigui recíproca. Com ja sabeu aquests darrers dies ha sigut Carnestoltes, el temps en que tothom es disfressa i fa gresca, i tot mirant alguns catàlegs d’Internet per agafar idees vaig donar-me compte de la diferència que hi ha entre les disfresses pensades pels homes/nois i les disfresses pensades per dones/noies i vaig decidir buscar amb més profunditat. Buscant per Internet eren poques les disfresses de dona/noia que no anaven amb una faldilleta molt curta, en canvi en les disfresses per home/noi la varietat era molt més gran. Després de veure això vaig pensar que potser sols era perquè Internet era així, i vaig dir que em fixaria com es vestia la gent jove durant les festes de carnaval. La conclusió que en vaig treure va ser la mateixa (tot i que no tant marcada): moltes dones/noies vestien faldilleta curta i samarreta ensenyant el melic, i entre els homes/nois n’hi havia pocs que anessin destapats, o amb poca roba. Un cop llegit l’article us vull fer unes preguntes per conèixer que n’opineu vosaltres: -Què us sembla aquesta diferència entre les disfresses d’uns i altres? -Creieu que és un problema que hi hagi aquesta diferència, a què es pot deure aquesta diferència? I qui és o són els causants? -Com es podria solucionar aquesta diferència? Recordeu que ningú us obliga a contestar, però si ho feu respecteu sempre les opinions dels altres. Salutacions i fins aviat.

Sovint aquestes cames no s’associen a una noia. Les veuen i diuen (o pensen): “ui, tens molts pèls”. I jo em pregunto, “molts pèls? Tinc els que tinc... ni més ni menys”. Què ens ha passat per a que acabi sorprenent-nos allò natural? I hagués dit “normal” si no fos que hem anormalitzat fets tan simples com que a les dones, també ens creixen pèls a les cames, i a les aixelles, i al cony, i a tots els llocs. El normal ara són les cames suaus i brillants en les dones, i si no hi torbem això, alguna cosa dins nostra sembla que no encaixi... que quedi fora de lloc. No em sento menys dona per no afeitar-me o arrencar-me els pèls de les cames. I alguns o algunes utilitzarien la paraula “femenina” en aquesta frase, però aquesta és també una paraula horrible. Què vol dir ser femenina? Què és ser femenina? Més enllà del gènere de les paraules, les persones no som ni femenines ni masculines: som persones. El fet d’agrupar una sèrie de valors i connotacions en una etiqueta com és “femení” o “masculí” té com a resultat l’encasellar-nos en aquests grups, sentint-nos fóra de lloc si no encaixem en cap i fent-nos creure que alguna cosa està malament en nosaltres si la nostra etiqueta no entra en consonància amb la nostra anatomia. No intento donar grans tombs, simplement fer que ens qüestionem algunes coses tan senzilles com què passa quan es desnaturalitza una cosa tan senzilla com el fet que les persones estem recobertes de pèls, i aquests ens creixen (i ho seguiran fent) per moltes vegades que els arranquem. Amb això no vull dir que trobi antinatural depilar-se, afeitar-se, ni res similar. Cadascú te el seu cos, amb els seus pèls i els seus gustos, de manera que és lliure de fer-ne d’ells allò que més li convingui; ara bé, no trobo just que pel fet de no seguir l’actual normalitat, allò natural es vegi com a estrany. No depilar-me no em fa ser millor ni pitjor dona que qualsevol de les altres, però si que estic més posada en dubte, inclús per altres dones (a qui els creix el pèl! Oh!) que es depilen. I jo em pregunto, els qui diuen que tinc molts pèls a les cames... Amb quines em comparen? Potser amb les depilades?

Sabeu quina diferència hi ha entre un homicidi i un assassinat? Segons l’Institut d’Estudis Catalans, assassinar significa “matar (una persona) amb premeditació i traïdoria”, en canvi un homicidi és la “mort causada a una persona per una altra”, és a dir, sense tenir-ne la intenció. Després d’aquest incís, us proposo que feu un exercici de reflexió: què pensaríeu si una noia hagués estat assassinada per un noi que havia conegut hores abans per haver dit que no volia tenir relacions sexuals amb ell i el jurat POPULAR hagués considerat que havia estat un homicidi? Això són fets reals: una jove de Pamplona ser assassinada per un noi per aquests motius, i el jurat popular va concloure que era un homicidi raonant que ja se sap què hi va a fer una dona puja si puja a casa d’un home, i que no es pot dir que no. I ara jo em pregunto, algú del jurat va ser capaç de posar-se a la pell de la noia i parar-se a pensar un moment si tenia alguna cosa de racional tot allò? Estic segura que no. Perquè no hi ha excuses que valguin, i quan es tracta d’una víctima hem de ser conscients que cap acte de violència és vàlid en cap situació. Si aquest jurat va defensar l’assassí significa que la societat és capaç de deixar passar qualsevol tipus de violència, ja sigui de gènere, entre amics o amigues, sigui qui sigui. Hem de ser conscients que hi ha coses que no es poden acceptar i que sigui quin sigui el problema causat a la víctima, sempre se l’ha de recolzar. Perquè amb la violència no s’arriba enlloc. TOLERÀNCIA 0 a la violència. Respecte el fet de dir que no a voler tenir relacions sexuals, a Estats Units s’ha creat una campanya anomenada “No means no” (No vol dir no) amb l’objectiu d’encoratjar les víctimes a presentar-se a denunciar la violació i delictes sexuals i assegurar-los que els serveis especialitzats i de suport estan disponibles per a elles.

Febrer - Crítica al consumisme

Can Pipirimosca

El passat cap de setmana els creadors de Desperta vam anar a formar-nos per conèixer d’una mica més a prop una realitat que conviu amb nosaltres i que sovint ignorem. Vam dirigir-nos a un terreny situat al costat de Valls, on s’hi aixeca un humil mas envoltat d’horts. A simple vista pot semblar un mas qualsevol, amb un nom francament peculiar: Can Pipirimosca. Malgrat les aparences, entrar en aquest indret equival a passar a un món paral•lel.

 El propietari del mas i dels terrenys que l’envolten, en Pere, ens va fer cinc cèntims del model de vida que duen a terme al mas. Podríem definir la casa com un espai de convivència rural, on es busca ser autosuficients per tal de ser respectuosos amb la natura. El mot permacultura defineix molt bé aquest model de vida, entenent com a tal un conjunt de pràctiques i de formes de pensar que conviuen per tal de crear una producció agrícola sostenible, molt eficient en energia (treball manual i mecànic) i sent respectuosa amb els éssers vius i les seves interrelacions de manera recíproca.

 En aquest lloc, a més, també funcionen amb l’intercanvi, sent un lloc de trobada de gent d’arreu (sense anar més lluny, vam poder compartir el nostre cap de setmana amb italians, finlandesos o andalusos, entre altres). Aquestes persones vénen amb l’únic objectiu de conviure, intercanviar i enriquir el seu coneixement i les seves vivències personals.

 En Pere ens va ensenyar els diversos recursos que utilitza per ser autosuficient, com um molí per fer farina, un galliner per adquirir ous, els seus horts i les múltiples tècniques que utilitza per treure’n el màxim rendiment, sent respectuós amb la natura. Cal esmentar que també necessita guanyar certs diners per poder mantenir la casa, i produeix productes alimentaris per tal de vendre’ls i treure’n profit: principalment produeix magdalenes, cireres seques, galetes, pa i pasta, tot i que de cara al futur també vol arribar a produir fruita.

 També cedeix el seu espai a altres projectes amb finalitats socials, humanitaries, ecològiques, de treball per la pau, etc. que necessitin espai per a tallers, reunions, activitats o trobades; tot plegat, sense demanar res a canvi. 

 El tractament que vam rebre va ser molt bo, fins i tot ens va convidar a dinar i ens va servir pizza ecològica feta per ell mateix. Certament era deliciosa, i això que estava feta exclusivament de verdures, cereals i bolets! Creiem que és impossible descriure en tan poques línies tot el que vam aprendre d’ell en tan poc temps, però va ser un temps suficient com perquè entenguéssim que el consumisme no és, ni de bo tros, un model imprescindible per la nostra vida, encara que ens ho hagin ensenyat així. Esperem que la nostra experiència us ajudi a reflexionar una mica més sobre aquest tema, i que entre tots plegat n’aconseguim treure alguna cosa profitosa!!

 PD: Us linquem la web de Can Pipirimosca, per si hi esteu interessats/des!!!

La generositat desbordant del primer amb el tercer món

La moda et consumeix

Quant vals?

Consum responsable, auster i NO compulsiu